Les 7 Idees d’Eduard Castro per Recordar que Tot s’Entrena

SET IDEES PER RECORDAR QUE TOT S´ENTRENA

La tasca i el repte que suposa entrenar afavoreix l’aprenentatge diari i el creixement en tots sentits. En aquest article m’agradaria exposar 7 parelles de conceptes que personalment em serveixen per millorar i per replantejar hàbits i inèrcies a l’entrenament.

  1. Preparem o improvisem?

Entrenar és un acte de reflexió constant. Sovint, el bagatge professional ens fa caure en dinàmiques reiteratives i dificulta el qüestionament diari de la metodologia d’entrenament. En el fons, acaba arrelant la sensació que tothom prepara i que ningú improvisa. Certament, la improvisació s´ha de deixar per a moments puntuals i intuitius de la competició. Acostumo a pensar que vull ser imprescindible als entrenaments per després ser prescindible als partits. Són els jugadors els que prenen més decisions i per tant també són els que al capdavall improvisen més. Una improvisació ben entesa, òbviament, perquè és l’entrenament el trampolí per adquirir les eines i els recursos tàctics i tècnics que volem executar durant el partit. Pensem, reflexionem i sempre compartim idees. Sense dogmatisme, amb una mentalitat sempre oberta i predisposada a la millora.

  1. Juguem o competim?

L’essència de l’esport, més enllà del resultadisme, arrossega una voluntat intrínseca de divertir-se. L’entrenament ha de comportar un gaudi. Ha de divertir, ha de trencar esquemes mentals apresos i no deixar mai de sorprendre. L’entrenament ha de ser un univers de motivació permanent que permeti, posteriorment, assolir objectius concrets. Tenim un compromís amb la diversitat com a ideòlegs d´una passió que volem trasmetre: aprendre a jugar. En majúscules. I a jugar s’aprèn jugant. I l’essència del joc, en gran mesura, és divertir-se. Dissenyem, doncs, sessions amenes i originals. No ens quedem amb els 4 exercicis recurrents i típics. Avorrirem i ens avorrirem nosaltres mateixos. Això no exclou en cap cas el factor essencial de l’esport de competició: assolir objectius quantitatius i guanyar.

  1. Treballem o practiquem?

Un dels pilars fonamentals de l’esport és el de la cultura de l’esforç. De la perseverància i de la fidelitat a unes idees i a una metodologia sempre estimulant i motivant que permeti aconseguir els reptes plantejats. Ara bé, és en l’assaig-error on trobem els paràmetres que ens permeten avançar i no merament en un concepte de treball entés com a modus vivendi. Ser professional és una vocació. No es tracta de “viure d’això” sinó de “viure per això”. Dignificar la tasca d’entrenar a través de la recerca constant de solucions pedagògiques emmarcada en el replantejament constant de la pròpia metodologia, del llenguatge i, en definitiva, d’una dinàmica d’assaig-error que desemboca en la millora i en l’aprenentatge diari. Potser és una qüestíó semàntica només però m´estimo més dir que practiquem o assagem conceptes. No els treballem. No ens obliga ningú a fer allò que ja ens apassiona.

  1. Holístics o analítics?

Entrenem amb persones i no a persones. Els jugadors no són passius en la sessió sinó actius. No reben un disseny al qual s’han d’adaptar sinó que el fan evolucionar i el doten de sentit. L’entrenament mai és unidireccional. És una anada i vinguda constant de conceptes i de mètodes pràctics entre la plantilla i el cos tècnic. Hem de defugir la robotització. Hem de proposar pautes de presa de decisions en funció d´estímuls que no siguin únicament els de la veu de l’entrenador donant ordres. Es tracta, també, de donar poder al jugador i de fer-lo partícep en la presa de decisions perquè assumeixi les seves pròpies responsabilitats. Un jugador, que més enllà d’una màquina de rendiment, és persona i arrossega una càrrega emotiva que s’ha de saber gestionar diàriament. El grau de proximitat és important per afavorir un clima positiu. El jugador necessita sentir-se motivat, recompensat i esperonat.

  1. Imposem o suggerim?

Aquest punt és un dels pals de paller que a nivell personal atribueixo al fet de ser entrenador. La vocació d’entrenar és una activitat pedagògica connectada directament amb constants actes comunicatius on no hi ha dogmes sinó punts de vista. Ser entrenador no significa estar en possessió de la veritat absoluta perquè jeràrquicament hi ha un col·lectiu que ens ha d’obeir. Considero que l’entrenador ha de tenir un compromís amb la llibertat de pensament. M´agrada pensar que els jugadors a qui entreno se senten lliures dins d´una organització que no ordena res. Simplement tenim regles i mecanismes compartits i formem un nucli organitzatiu que creix amb la voluntat de millora diària. Això sí, no oblidem mai que cada exercici ha de fer-se sota l’atenta mirada de l’entrenador que esperona i recompensa. Si volem jugadors sempre connectats a la competició hem de assolir que facin totes les accions de l´entrenament al cent per cent. No val dedicar-se només a la táctica i técnica. També som responsables de l’actitut. Tot s´entrena. Aquí, sí. Aquí imposem intensitat en benefici de la formació integral, també l´emocional i competitiva.

  1. Esport o bel·licisme?

En qualsevol esport, el llenguatge està farcit de terminologia bèl·lica. Estem condicionats per uns ímputs culturals que cal superar a través de ser conscients del com. Així doncs, per exemple, no direm que superem enemics sinó adversaris. No disparem a porteria, sinó xutem. No ens defensem de ningú, sinó recuperem. No ataquem, sinó construïm. No tenim instint assassí davant de porteria, sinó som efectius. Són només una colla d’exemples ampliables a tants i tants d’altres conceptes i que serveixen per posar una mirada més humana a l’esport. Un esport que pugui moure’s en paràmetres de superació individual com a eina per assolir objectius col·lectius. Essent respectuosos en la victòria, rebaixant eufòries i celebracions humiliants, i a l’hora essent motivadors en la derrota, arraconant derrotismes hiperbòlics i bloquejadors.

  1. Resultadisme o evolució del model de joc?

Els objectius sempre s’han de dissenyar en funció de l’etapa competitiva de l’equip o del jugador. La tàctica col.lectiva que pretén robotitzar des de l´ordre per assolir resultats immediats és una metodologia que pot jugar en contra del compromís amb la millora individual. Fins i tot en els equips d’elit que transiten en el més pur i exigent resultadisme de curt termini és important establir uns principis orientadors i anar creixent practicant-los. Identificar-los i analitzar si més enllà del resultat s’està anant cap on es vol, és a dir, si es reconeix tant el que es veu com el que es demana. Si l’equació és al revés, es corre el risc de ser injust amb la millora del jugador. Això també es pot aplicar en el fet d’especialitzar de manera precoç, ja que pot suposar un greuge en etapes posteriors perquè es poden trobar a faltar recursos si l’entrenador volia guanyar abans que formar i educar.

En definitiva, la tasca d’entrenador i la vocació per exercir-la sempre contempla matisos. Aquí només he exposat aquestes 7 parelles de conceptes intentant desgranar una manera personal d’entendre aquesta vocació. Només es tracta d’una manera de mirar. La meva. Sense dogmes ni càtedres. Gràcies als amics de “todoseentrena” per haver-me permès exposar les reflexions d’un entrenador enamorat de la seva feina i de l’hoquei patins.

 

Eduard Castro i Junquera.

Entrenador del Barça Lassa d’Hoquei patins.

 

 

25 febrero, 2019

0comentarios en "Les 7 Idees d'Eduard Castro per Recordar que Tot s'Entrena"

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Contacto

info@todoseentrena.com
+34 666 838 670

Síguenos en Instagram

¡Haz Me gusta!

Suscríbete a nuestro canal

top
todoseentrena 2018 © Un proyecto web de Social Mirror.
X
Ir a la barra de herramientas